Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (II) Producció i abastiment - per Tamer Sarkis Fernández

lacasademitia.opennemas.com 26 de diciembre de 2018 (05:38 h.)

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (II) Producció i abastiment - per Tamer Sarkis Fernández *

La Síria immediatament anterior a la operació concertada d’agressió i invasiva era una gran productora no només per satisfer el mercat intern, sinó exportadora. I a diferència per exemple d’Egipte, Síria exportava cotó però per damunt de tot exportava filat, teixit estampat, mantelleria i volums majors de roba. Als epicentres mercantils tèxtils mundials, com New York, es trobaven peces de roba made in Síria. Síria havia estat produint electrodomèstics com rentadores, ventiladors i aparells d’aire condicionat, sabó, fòsfors, equip mèdic i quirúrgic..., entre un ventall colossal de productes. També n’exportava. La producció nacional de medicaments satisfeia més del 70% de les necessitats internes.

Un llicenciat en Farmàcia rebia llicència d’apertura i farmàcia d’una llista nacional d’assignacions en funció de província de residència. SYRIAN AIRLINES competia, oferint preus molt més baixos i oferint-ne alimentació inclosa per seien, amb d’altres companyies fent trajectes –directes i amb escala- per a qualsevol destinació mediterrània tant de la vorera africana com de la europea.

El volum i qualitat productius de begudes gasoses i refrescs no n’admetia competència externa exitosa tot i la apertura nacional a les importacions des de les reformes dutes a terme pel President Bashar al Assad. Papers i ciment també quedaven garantits per la producció estatal.

Per l’imperialisme era quelcom intolerable la producció en condició de monopoli nacional de mòbils i, més en general, de telecomunicacions (SYRIATEL: telecomunicacions civils i militars, és a dir, garantint independència comunicativa militar i així la seguretat nacional i més en el context regional sirià i mundial). Aquesta dada venia aparellada d’una política de preus d’aparells i de tarifes individuals i domèstiques, força afavoridora pels sirians i les sirianes. Les telecomunicacions, tant en termes estrictament econòmics com de Defensa Nacional, eren una peça tant de cacera major per l’imperialisme, que el social-imperialisme (“trotskisme”, pseudo-anarquisme, socialdemocràcia, les centrals sindicals d’Estat imperialista i pseudo-anarcosindicalisme) ha posat especial accent en “denunciar” la concentració monopolista de la telefonia i xarxa telefònica a mans de membres de la família Assad i parents. Però sota aquesta crítica s’amaga la queixa amarga imperialista per absència d’accés a la propietat d’aquests capitals, o bé a la seva lliure exportació.

L’explotació petrolera era transnacional (sobre tot TOTAL i SHELL) però amb decisió estatal sobre la distribució de quotes d’extracció i també en relació als beneficis i preus de mercat intern, existint-ne, al mateix temps, industria de refinats petrolers i de producció de derivats del petroli. Als anys previs a 2010 la República Àrab Siriana havia obert diverses fàbriques automotrius amb Capital mixt sirià-iranià, mitjans de producció iranians i enginyeria xinesa, oferint-ne dos models de cotxes assequibles al mercat intern i al mercat d’exportació.

El gabinet de Ministres reformistes havien declarat des de l’etapa inicial del Govern de Bashar al Assad que “el turisme serà el petroli dels sirians”, posant en marxa diversos centres de concentració de la inversió turística (reforma i eixamplament d’estructures urbanes lligades al turisme, parc residencial...) i una campanya de promoció amb ressò europeu i asiàtic. L’estímul era dirigit al mercat extern però, per damunt de tot, al mercat sirià de visita i del lloguer estacional de vacances. Aquest element de reorientació es va desenvolupar de la mà d’una política de requalificació de sol i de terres, i fins i tot d’expropiació/compensació parcial o de màximum de preus de venda de terreny als organismes estatals, ben lesiva per a no pocs sirians i sirianes; tot i que, per altra banda, d’altres petits propietaris van veure la seva terra híper-valorada al mercat quan la demanda passava per entitats constructores semiprivades (sistema de fellowship, partenaire o mixt estatal-privat: aprofundiré més endavant al voltant d’aquest concepte de propietat i d’inversió de capitals).

Un ampli ventall de productes bàsics tant alimentaris com domèstics gaudien d’assequibilitat sota una Llei de preus màxims, i els sindicats i cooperatives gestionaven la distribució d’altres productes sense pagament monetari (dret universal d’accés a productes d’amortització estatal). El transport col·lectiu era sobri i a la vegada funcional i complet a les ciutats, inter-municipal i interregional: el preu era ben baix tant pel transport públic, incloent-hi flotes nombrosíssimes de microbusos (els populars micro), com pel transport col·lectiu privat.

Al voltant de l’any 2000 i per part de la primera dècada, el preu d’un pis familiar de recolzament nacional i equipat amb electrodomèstics era d’unes 200.000 lires sirianes a una ciutat cara costanera (Tartous capital), o, dit amb altra xifra, d’un mig milió de pessetes. Recordo que al 2001 uns parents de fa poc temps casats havien comprat un pis de similars característiques. La major part de famílies o de matrimonis pagaven al comptat i entraven, sent Síria una país sense hipotecats.

Paralelament, agencies de lloguer i de venda immobiliària disposaven de llibertat d’activitat per fer-hi d’intermediaris entre oferta individual i demanda. A partir principalment de 2005 els preus del parc d’habitatge van pujant sostinguda i acceleradament, coincidint amb processos econòmics i polítics fomentadors d’urbanització poblacional i per tant de desequilibri de demanda, i al mateix temps amb l’arribada de milions d’iraquians víctimes de l’agressió imperialista i, amb menor mesura, de palestins i libanesos (operacions israelianes especialment sanguinàries i destructives a 2004, 2006, etc.).

Els refugiats palestins van rebre pisos, i no tendes o cases prefabricades, en una ciutat de nova construcció annexa a Damasc i de nom Yarmuk –injustament tractada pels mitjans “occidentals” com a “camp de refugiats”. La dona del President, Asma al Assad, es sunnita. El President ha de ser sunnita per mandat constitucional, fet que va exigir la conversió formal (si bé merament tramitaria) de Bashar al Assad. Els obrers urbans i camperols petit-propietaris o que combinen la seva condició de partcel.lers amb la condició de empleats a tercers, reuneixen per Llei un mínim del 54% del total d’escons parlamentaris. La correlació entre classe social i estudis universitaris és una correlació insignificant, sent ben ampla la proporció d’universitaris d’origen assalariat. El cost de curs acadèmic universitari és simbòlic: l’equivalent a 1 euro en lires sirianes. Els recursos educatius (motxilla, llibres de text, etc.) són de distribució gratuïta i universal.