Buscar
jueves, 28 de marzo de 2024 09:57h.

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (IV) Procés econòmic integratiu, búsqueda de reconeixement polític i estructura de clases - per Tamer Sarkis Fernández

 

FRASE TAMER

 

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (IV) Procés econòmic integratiu, búsqueda de reconeixement polític i estructura de clases - per Tamer Sarkis Fernández

En la seva dimensió polític-institucional, podem caracteritzar la República Àrab Siriana com un Estat de caràcter policlasista, d’hegemonia alternant segons conjuntura, i on la línia polític-econòmica i patriòtica (o més o menys patriòtica) dependrà de la resultant a la correlació tensa de forces i aliances interclasse al sí del bloc dominant. De fet, no governa el Partit Baas (Renaixement àrab i portador de socialisme àrab), sinó la Coalició Baas, integrada per el mateix partit juntament amb altres 35 formacions polítiques. El Baas és un partit de vocació inequívocament burgesa en la seva doble condició classista de força productiva històrica, per una banda, i, per l’altra banda, de força nacional desenvolupadora i de Sobirania sota un context geo-històric i gentilici àrab  concentrador/sintetitzador del moviment universal d’emancipació antiimperialista. Però tot i així, el mateix desenvolupament burocràtic en qualitat de condició permissiva del desenvolupament material i social, va produir dialècticament una nova classe. Una nomenklatura ancorada a l’Estat. Una burgesia burocràtica la necessitat de la qual no passa necessàriament pel desenvolupament sobirà. Passa més aviat pel control social i tributari, tant com per la contracció de llaços de dependència exterior amb capitals i flux de mercaderies (taxació).

Seria caure en la metafísica separar taxativament la burgesia burocràtica de la burgesia nacional al cas sirià. No en va, ambdues classes s’enfronten però a la vegada conflueixen a l’estructura bàsica productiva estatal: el monopoli d’Estat. Això fa de la burgesia burocràtica siriana una classe social NO inclinada sense matisos cap a l’entreguisme ni tampoc cap a la passivitat econòmica. Perquè? Perquè extreu la seva materialitat particular de classe, i les condicions socials reproductives de tal materialitat, de l’activitat productiva industrial, i no només del seu poder a l’Estat com de la seva pràctica gestora.

Per això és que la tendència burocràtica general a comprometre’s amb l’apertura vers la “lliure” circulació mundial de capitals, de persones i de mercaderies, al cas particular sirià no abraça el típic ideari superficial del anomenat “neoliberalisme”. Més aviat pren distàncies amb les receptes d’inserció mundialista (burgesia comercial, petita burgesia parasitària, capitalistes amb liquidesa d’inversió però sense mitjans de producció). Com no menys en pren distància en relació a la línia nacionalista econòmica de la burgesia productiva; tant si parlem de la burgesia monopolista com si parlem de la burgesia mitjana empresarial privada (particular, associada) o de la petita-burgesia nacional laboral/propietària (cooperativista o sindicalista).  

Abans de la rectificació de línia governamental l’any 2011, el President Bashar al Assad havia estat implementant un enfoc tendent a la liberalització d’activitats econòmiques, a l’estimulació de la circulació activa de forces econòmiques internes i a l’atracció d’inversions externes. Aquest gir incloïa, és clar, la remodelació política i legislativa adequada a l’homologació siriana a ulls del “món lliure”, condició sine qua non pel bon funcionament de la república àrab al circuit mundial de transaccions. L’òptica era afavorir la competitivitat d’oferta, aconseguint l’eficiència de les entitats econòmiques adaptades i perdurables a posteriori i a mig termini. Però afavorir la competitivitat a l’univers d’intercanvis (mercat) implicava, i el Govern de la RAS ho sabia, afavorir la competitivitat productiva vers una acumulació diferencial de Capital en relació a la competència; amb l’adopció de mesures que aquest posicionament significa.

Veurem seguidament com aquests plantejaments i implementacions van espantar a certes classes socials sirianes: el proletariat, la pagesia i el semi-proletariat rural, la petita burgesia militar, la fracció dominant de la burgesia industrial gran i mitjana, i una part de la burocràcia. Veurem com, inextricablement, altres classes socials no es donaren per satisfetes i demanaven no reformes, sinó un canvi cap a l’Estat liberal “no interferent” i garantista de la inclusió al circuit dominant dels valors de canvi: el sector no productiu de la burgesia empresarial privada de gestió, la petita burgesia mercantil, la burgesia comercial, els residus del desbancat vell poder rural ex rendista agrari i ara mig arrendatari immobiliari o bé inversionista i rendista gràcies a una antiga acumulació dinerària. Aquestes darreres classes allò que volien era una “apertura” en el sentit de l’entrega nacional a un trànsit comercial i inversionista del que participar en qualitat de beneficiaris.

De fet, la política econòmica governamental de reformes només va agradar, si parlem de classes socials, al sector més aventurista i fort de la burgesia productiva privada. També satisfeia fins a cert punt a un sector de la petita burgesia lligada per xarxa professional de provisions i serveis a la burgesia mitjana. La iniciativa governamental sintonitzava, per concloure, amb la fracció purament compradora i recaptadora de la burgesia burocràtica i la burocràcia.    

En aquest sentit, és clau aclarir que les reformes encetades mai tingueren cap rerefons petitburgès absentista partidari de la presa monopolista imperialista de l’economia siriana des d’una òptica parasitaria petitburgesa, comercial o/i importadora. Al contrari: tals reformes respongueren a una concepció burgesa darwinista partidària d’estimular les forces d’inversió sirianes com de mobilitzar les forces productives posant-les sense xarxa dins l’arena competitiva internacional. Aquesta nova situació havia de ser subseqüentment portadora d’una “depuració” adaptativa de les forces econòmiques operatives i, en tal mesura, millorar la funcionalitat relacional de l’oferta amb les necessitats socials sirianes de valors de canvi.

Quan el President Bashar va executar la línia política de modificació del mètode d’inversió exterior, d’instal.lació de vendes i d’importació de mercaderies, la burgesia nacional siriana productiva va expressar les seves pors. Es tractava d’una força econòmica a grans trets enquadrada dins d’un Estat limitador i al mateix temps regulador del procés d’acumulació del Capital i de la seva reinversió. “I com competirem nosaltres amb el Capital extern d’entrada (més) lliure, tenint en compte el sistema sirià d’inversió social i redistributiu, que passa per la socialització de part de la plusvàlua industrial per la reproducció de les estructures socials i populars?” Alguns d’aquests burgesos afegien: “Això serà la ruïna del país i la fi de la seva Sobirania; significarà pobresa i desordre. Compte amb tanta apertura. Volem continuar com fins ara”. És a dir, continuar amb una acumulació atípica del Capital: sense competència; amb partició de la plusvàlua entre ganància per a la reproducció del Capital, fons estatal i fons social; amb possibilitat de coparticipació capitalista estrangera sempre associada a una iniciativa siriana potser privada però sota racionalitat d’Estat; sense haver d’acumular massa i ben-tractant als obrers). I certs altres entre aquests burgesos hi afegien: “Si hi ha llibertat, llavors en volem per tothom: llibertat per Síria” (volien dir per ells mateixos). Però una i altra fracció hi coincidien en que, si finalment es produïa un major grau d’apertura, ells no en podien pagar la factura ni condemnar-se a la no competitivitat. Demanaven un major grau de retenció empresarial de plusvàlua persistint-ne aquesta en qualitat de ganància, fet que significava minvar les condicions de l’Estat per a la reproducció conseqüent de condicions socials.

No n’estava gens a favor de tota aquesta translació socioeconòmica la petita burgesia militar patriòtica, i més concretament l’Oficialia alawí, qui professava una relació històrica estreta amb el procés revolucionari nacional i democràtic anti-colonial. Això en notable mesura volia dir anti-imperial otomà i anti-sunnita discriminatori; criminal amb els alawís i també els armenis i amb tota la cristiandat siriana, amb els drusos, etc.

En canvi, la burgesia privada importadora i comercial sunnita, juntament amb la “burgesia de basar” (o de zoc a Síria, damasquina i alepina) manejant de productes de luxe i de quantitats d’or, es fregaven les mans i enllustraven la caixa de caudals amb la liberalització mercantil i la destrucció industrial nacional. A elles s’afegia tot un cor orbitant de petitburgesos tenders i d’intermediaris en la cadena circulatòria de mercaderies i de diners.

La burocràcia siriana era ambivalent en front de la dinàmica encetada; ambivalència comprensible pel fet de tenir un pol procliu a la importació. Pensem que importació, per lliure que sigui, significa sempre tasses als actor externs exportadors en una o altra mesura, i tanmateix significa gravació adquisitiva, fiscal o a l’activitat dels actors comercials interns. I per altra costat, la burocràcia siriana opera dins un sistema estatal cap a la reproducció social, només garantit en darrera instància de la mà de les forces productives nacionals. O sigui, el funcionament mateix de l’Estat està lligat indissociablement a la Sobirania i independència nacionals, i aquest lligam s’expressa al sí de part de la burocràcia a través d’una ideologia patriòtica tan potent com popular i sincera.

Per la seva banda així mateix, els residus de les velles famílies terratinents sunnites, que havien estat reclutades en qualitat poders sipais (effendi) regionals i locals sota l’antic ordre imperial turc-otomà, i que havien maltractat i sotmès fins l’esclavatge a la població siriana camperola (fellahina) titllada “d’infidel” (dimmi) o “d’heretge” (kaafir), van ensumar l’ocasió per aconseguir avantatges. Avantatges com ara aconseguir una involució històrica del règim de propietat agropecuari al territori de la República, si finalment l’oposició siriana sunnita pro-turca resident a “occident” –sobre tot a Anglaterra i als Estats Units- era elevada a la condició d’actor polític de màxima prioritat per les Agendes atlantistes-sionistes de pressió i d’intervenció.

Aquest residus nostàlgics del colonialisme turc hi comptaven amb una base social/confessional/clientelar/fidelitzada gens menyspreable entre les tribus rurals de pertinença respectiva (algunes amb milers d’integrants) i entre la seva clientela aldeana o de pasturatge. Al camp de Homs, al camp de Raqqa, al camp d’Alep, al mig-oest sirià, a l’Est i a les províncies del Sud (Daraa, Quneitra, Sueida)..., no quedava lluny la frontera amb un o altre Estat hostil i abastidor d’armes i d’homes. Fruit verinós d’aquesta relació transversal entre l’imperialisme, l’ex-casta filo-otomana decadent, l’ex-latifundisme, el tribalisme i neotribalisme identitari sunnita, i els agents regionals anti-sirians, va ser la configuració de la banda fanàtica-mercenària “Exercit Lliure Sirià”, més o menys fugaçment entronitzada a l’ample d’aquest discontinu topogràfic fronterer o quasi-fronterer.

Capítols anteriors

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-i-sobirania-alimentaria-per-tamer-sarkis-fernandez/20181225075947088133.html

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-ii-produccio-i-abastiment-per-tamer-sarkis-fernandez/20181226052649088145.html

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-ii-pressio-imperialista-busqueda-integrativa-i-reformes-per-tamer-sarkis-fernandez/20181230065745088232.html

 

* La casa de mi tía agraeix la gentilesa de Tamer Sarkis Fernández

tamer sarkis fernandez

 

 

MANCHETA 9