Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (IX, i X) La mentida de "La traició"; L'exèrcit àrab sirià: l'exercit dels sirians - per Tamer Sarkis Fernández

lacasademitia.opennemas.com 29 de enero de 2019 (09:06 h.)

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (IX, i X) La mentida de "La traició"; L'exèrcit àrab sirià: l'exercit dels sirians - per Tamer Sarkis Fernández

LA MENTIDA DE “LA TRAICIÓ”

És absolut mentider el relat social-imperialista basat en una suposada “traïció” “elitista” o “enviliment” “terrorista” o “imperialista” d’un hipotètic moviment progressiu apriorístic (previ). La veritat és que els atacs i razzies mercenàries i tribal-identitàries contra l’Estat i el poble sirians van existir des de “l’inici” i inclús van precedir en el temps a l’onejada de mobilitzacions. El Terror sectari va començar a 2010 contra sirians alawites i sirians cristians pobladors de cases de camp properes a municipis costaners o de la serralada litoral (sobre tot Tartous, però també Banias, Jableh, Kasab, Latakia...). Atacaven a les famílies matant als fills joves i als nens. Els assassins reberen cert suport de part de la població local sunnita, sobre tot a Tartous, qui va brindar amagatall a les rates. Les matances es duien a terme des del propòsit de buidar de defensa jove (tant com de força de treball) a les àrees geogràfiques considerades kaafir (herètiques).

De tota manera, tampoc els municipis de veïnatge majoritàriament sunnita van quedar indemnes als assalts. Les camades arribaven als pobles i assassinaven als veïns metrallant-los després d’haver-los encerrat dins les cases, o llençant-los des dels terrats. Tothom que havia mantingut relacions de socialitat normals amb veïns no sunnites (és a dir, gairebé tothom), era titllat de “no sunnita” pels armats. Als veïns se’ls exigia declaració contrastada d’haver participat en atacs contra el seu veïnatge no sunnita o contra poblacions properes. L’Estat va enviar l’artilleria a pobles i a ciutats. Els tancs van disparar contra els grups que se n’havien fet forts a les edificacions (sense oblidar-ne la xarxa de túnels produïda amb anterioritat i amb la participació d’elements locals de suport). Els mitjans de l’imperialisme i el social-imperialisme esquerrà, juntament amb el canal qatarià al Jazeera i el canal saudita al Arabiia, van fer concertada difusió mundial de les imatges preses pels mateixos agents de l’imperialisme. Les seves “notícies” digueren que “el Règim” i “el seu exèrcit” arrasaven “ciutats i pobles” per aturar a sang i foc “la Primavera siriana”. La mentida imperialista de “la revolució siriana” o, amb el temps, de ”la guerra civil siriana”, no havia fet més que començar.

L’EXÈRCIT ÀRAB SIRIÀ: L’EXÈRCIT DELS SIRIANS

Des de 2010 i l’encetament de les “Primaveres Àrabs”, l’imperialisme va ubicar, per damunt de tot i al nucli del seu relat, la premissa que l’exercit nacional de Síria és “l’exercit de l’ Assad” o un “exercit alawita” o fins i tot una espècie de braç armat d’una fabulada “secta”. És això cert?

L’Exèrcit Àrab Sirià (EAS) és el braç purament patriòtic al sí de l’estructura estatal siriana. És normal, doncs, que l’imperialisme i els seus portaveus carreguessin específicament contra l’EAS i amb particular virulència; inclús per damunt de la seva difamació espectacular contra l’element administratiu civil de la pròpia República Àrab Siriana (RAS).

L’EAS té a la seva jerarquia militar molts alawites, i els ha tingut, podent-hi parlar d’una transmissió familiar inter-generacional de la professió castrense. Hi ha una raó nacional i a la vegada sociohistòrica per aquest fenomen, lluny de la fal·làcia que atribueix un caràcter corporatiu a l’exèrcit. Els turc-otomans tenien als alawites per kaafir (heretges) i no per “infidels”. La consideració colonial otomana era vers els alawites encara més discriminatòria que amb els “infidels”. Aquest darrers sobrevivien sotmesos a servei i pagament tributari als musulmans, tot i les matances sistemàtiques de cristians i el conseqüent forçament a emigrar. En canvi, la política expressa cap als alawites era l’extermini sistemàtic ordenat per la mateixa shariia (Llei corànica).

Hi ha certa diferència, pel que fa al grau d’encarnissament aplicat, entre l’execució moguda pel sectarisme particular otomà i l’execució dictada per una Llei religiosa que convocava a tota la Umma a participar impunement del ser “deure” d’extermini del “kaafir”. Per començar, la mateixa estructura colonial otomana fomentava l’expulsió fàctica dels cristians facilitant-ne administrativament la sortida del país. Així els cristians (sirians catòlics maronites o armenis, ortodoxes...) van migrar per milions a Veneçuela, Colòmbia, Argentina Brasil, Mèxic, els Estats Units, Canadà. La política de drassanes, portuària..., és a dir, migratòria, era ben diferent pels alawites, que no podien escapar de Síria. Van haver de fugir a les terres altes del litoral, es van establir i es van defensar ajudats pel terreny abrupte i els boscos densos, fent del seu habitat una fortalesa inexpugnable.

Com l’agricultura allà era difícil i no podien disseminar-se al llarg de les terres baixes, els alawites van haver de sobreviure arribant a un status quo d’entrega laboral a la població sunnita no otomana del voltant. Aquesta població no volia als alawites més que com esclaus fàctics i ni tan sols com a camperols -eren considerat massa “impurs” per conrear o per collir l’aliment dels sunnites. Els hi tractaven com animals. Més encara: els van fer servir d’animals (de càrrega tant com de transport de carruatges). També constituïren el servei dels effendi (camperols rics) i inclús acabaren composant la mà d’obra “acceptada” al servei dels fellahs sunnites sirians (camperols pobres, aparcers estacionals i serfs feudals). No és casual la consigna primigènia de la “revolució siriana” neo-tribal sunnita: “Els cristians a Líban i els alawites a la tomba”.

Amb els catòlics maronites -d’antic muntanyencs/litorals- els alawites van viure aplegats, defensant-se uns als altres de les incursions dutes a terme pel supremacisme. A les terres baixes, com les grans ciutats de Tartous, Banies, Latakia..., els darrers es van anar establint donat la fortalesa natural serrana que feia de muralla contra les razzies califals otomanes. Dins aquest context de trobament és que els sunnites -per confusió/analogia/rebuig- començaren a denominar “nazaari” (natzarens) als alawites, en un acte de nomenar que els desposseïa, al pla simbòlic, fins i tot de la “qualitat” de ser “heretges a partir de l’islam” (kaafir). A aquesta pràctica nominativa va contribuir també el fet que els alawites s’auto-nombraven com “ansaari”, en el sentit de continuadors d’ al Nasaari i molts musulmans confongueren aquesta veu amb “nazaari”, que és com ells anomenaven als cristians. Sigui com sigui, a la serralada litoral siriana trobem la Jebel al Ansariiye, topònim que s’estén fins a arribar a nomenar el conjunt de l’àrea (al Jabaail al Ansriiye), sent-ne “jabaail” el plural (“les muntanyes”).

La situació dels alawites no millorà gaire en termes sociològics sota el colonialisme successor anglès (breu període entre la victòria imperial sobre els turcs i Sykes-Picot) i de seguida francès (a partir del Tractat anglo-gal de Sykes-Picot). Els francesos van voler implementar un projecte de participació de Síria en bantustans “ètnics”: un país pels alawites, un país pels cristians, un país pels drusos i un gran Sunnistan sirià centralitzador de poder i privilegi i a funcional per l’Administració colonial gala en termes de captació tributària, repressió i control.

Però a la vegada els francesos van donar lloc a un canvi que amb el temps esdevindria decisiu. Els turcs otomans mai havien reclutat alawites pel seu exèrcit colonial; per una raó pràctica de no seure sobre la baioneta hostil i al mateix temps per motius racistes. En canvi, els francesos integraren a homes autòctons a les seves divisions a Síria i això va afavorir la incorporació militar alawita. Aquests darrers no tenien altra opció per escapar al seu destí social de pobresa i de servitud sota una població sunnita brutal amb ells i al mateix temps ubicada per sobre a l’estructura social siriana i al règim de propietat agropecuari, comercial, etc.

Així que els alawites van esdevenir indirectament armats i proto-estructurats militarment d’alguna manera, tot i que pel moment sota mandat francès. Precisament els alawites, que necessitaven forçar per les armes una revolució que els emancipés del privilegi sunnita i del seu racisme exercit sense cap escrúpol..., resulta que gradualment van acabar trobant-se en situació de confluència presencial (i inevitablement corporativa) al sí d’una estructura armada especialitzada.

Els alawites jugaren un paper protagònic tant durant la Guerra d’Independència contra els francesos –revoltes a les casernes generadores d’un embrió d’exercit nacional i lideratge del poble sobre el terreny-, com als processos successius nacional-democràtics revolucionaris al llarg de la dècada dels cinquanta. Era –literalment- vital pels alawites la qüestió constitucional d’un poder nacional sirià i ja no per més temps gregari-confessional. Un poder que garantís la seva protecció, seguretat, drets i accés a la materialitat productiva (revolució agrària dels anys cinquanta sota un context general de reconstrucció nacional i afirmació de la Sobirania). Donada aquesta casuística la revolució democràtica nacional va trobar el seu fusell i la seva direcció estratègica entre els alawites, tal i com va trobar la seva direcció política i inspiració ideològica entre els catòlics maronites (panarabisme tant de signe liberal com d’orientació socialista o socialitzant). Els alawites van ser, així, claus en la construcció de la independència siriana i d’una societat de ciutadania i ja no de castes de privilegi davant de castes discriminades.

Aquesta transformació social civil i polític-institucional no significà l’auto-promoció dels alawites a l’estructura de classes. De fet, la població siriana alawita va continuar sent pobre i geo-físicament limitada en el seu accés a la materialitat productiva, en la mesura que generalment els alawites no van abandonar el seu habitat muntanyenc. Van seguir a la serralada litoral amb la seva Jebel al Ansariya –la Muntanya al Ansariya-; serralada lluent de pobles alawiin com Al Sheih Saad, Sheih Baader, Qardeha, etc.