Buscar
viernes, 29 de marzo de 2024 00:12h.

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (V, VI) Ambients socials cohetans; Base material de la corrupció - per Tamer Sarkis Fernández

FRASE TAMER

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (V, VI) Ambients socials cohetans; Base material de la corrupció - per Tamer Sarkis Fernández

AMBIENTS SOCIALS COHETANIS

 

       Els anys de les reformes van ser anys de novetats i de paradoxes. La capital del país continuava concentrant un volum públic d’inversió desproporcionat (per cert beneficiant-ne força a la burgesia privada comercial sunnita) i, al mateix temps, a Alep es veia el dèficit d’inversió en al.lumbrat de carrers, en manteniment d’urbanització i calçades, etc. Els alepins s’hi trobaven emocionalment agres i existencialment preocupats, i se’ls veia i notava al tractar-los. Els ciutadans alepins n’estaven fins al  de rebre cabrers, pastors i tribals, molts d’ells portadors d’ideologies i tabús impositius xocants amb l’esperit obert dels ciutadans. I els “nouvinguts” n’estaven fins al monyo de la vida a ciutat i de la seva pròpia condició de duresa.

       Tothom anava amb mòbil de nova generació i fins i tot els adolescents podien pagar aparell i tarifa amb la setmanada. Internet va perdre tota frontera de qualsevol tipus. En soc testimoni: des de d’un locutori a qualsevol poble es podia accedir a qualsevol contingut polític, contra la propaganda sionista acusadora de censura a Síria. Les centrals elèctriques col·lapsaven pels milions d’aparells d’aire condicionat funcionant els estius sencers a tota màquina. Es van privatitzar més platges i les platges públiques seguien estant cuidades però a l’hora el sobre-consum mercantil i la brutícia correlativa d’envasos, envoltoris i enpacatges. Van aparèixer acomodadors espontanis a les platges públiques (amb el seu elenc de cadires i sombrilles per lloguer). En certes àrees costaneres va haver-hi un boom de construcció i lloguer de residencia turística estacional, mentre es disparaven els lloguers immobiliaris en general correlativament a la migració rural i a l’arribada de persones iraquianes, sense massa capacitat dinerària alguns i d’altres amb gran solvència de compra d’habitatge -part de l’Estat iraquià en si mateix es va instal·lar a Síria.

       Eren temps de desenvolupament turístic i alguns capitalistes sirians –de vegades de lligament estret amb la burocràcia estatal i inclús ex mandataris- van desplegar inversions quantioses en la construcció d’àrees turístic-hoteleres-recreatives. Penso en una d’elles impressionant tant per la complexitat de l’oci familiar ofert, com per l’estètica del complex. Per aixecar-la, cert Ministre va escollir una cimera de la serralada prelitoral de Homs província, amb vistes a la ciutadella dels Cavallers (Qalat al Hossen). L’anomenà Jebel al Siyaahi (“la Muntanya dels Turistes”). Actualment declinant per raons òbvies, el complex hoteler-recreatiu rebé turisme sirià quasi exclusivament, tot i que secundàriament libanès i procedent d’altres països àrabs. La costa no queda lluny i l’esplendorós Monestir de Sant Jordi (Maar Georgeos: monestir del segle V dC) és a escassos kilòmetres.  

       A les reunions veïnals de carrer es palpava una pèrdua d’esperit comunitari, ja que la carestia i la falta de diners inhibia el compartir matèria social i esperit de sociabilitat dins aquesta experiència de l’estar-junts. I es veien, de manera inèdita, les primeres persones –nens alguns d’ells- demanant al carrer. Els vianants deien: “No són sirians: són gitanos”. O “són iraquians”. O “són txetxens”. “Ells viuen així. És el seu estil de vida”... Suposo que no pocs d’ells ho eren. Però d’altres eren camperols amb terra no el bastant rendible, arribats a la ciutat. Diria que, arribat cert punt de retirada de la repartició estatal gratuïta d’aliments, la mateixa desprotecció els hi va abocar a la mendicitat.

       A inicis de dècada 2000 i amb una velocitat fulgurant i extensió social aclaparadora, els conductors i famílies sirianes canvien de cotxe. Sense pràcticament contracció de deute domèstic –pagant al comptat- en un any i escaig els models clàssics dels anys 50 que omplien les vies i rotondes urbanes son reemplaçats per cotxes nous, fent-hi furor els coreans. Aquells super carros grans, llargs, amples..., d’un o d’altre color viu..., eren joia però se n’extingeixen amb celeritat. El mateix passà al camp, desapareixent bona part del vell parc de camionetes.

       Recordo l’apertura de noves discoteques, una d’elles brutal i elegant a dins d’un pedaç de la muralla antiga damasquina (ben a prop de Bab Sharqi). De discoteques sempre n’havia hagut obertes, hi val a dir. I recordo la precarietat salarial, cada cop més llavors, de funcionaris no pertanyents a la burocràcia, com el meu oncle, cosí del meu pare, el senyor Albert Sarkis. Ell era administrador a la Facultat de Filosofia a la Universitat de Damasc i, al mateix temps, professor. El seu salari no era elevat. D’altres professors universitaris ho tenien pitjor, havent-ne de compaginar doble feina. En vaig parlar amb un home d’uns cinquanta anys llargs mentre travessàvem una gran ciutat del país: docència i taxi.

 

       Una tarda, durant una de les meves estàncies a Alep, anava jo amb un amic i, passejant, vam conèixer a uns nois: més que amables, ens van mostrar parcs boscosos i altres racons de la bella ciutat que mai hauríem visitat sense orientació local. Els nois ens van oferir la seva casa per pernoctar i nosaltres, que havíem patit una mala experiència la nit anterior, vam acceptar grats.

       La nit anterior se’ns havia acabat el període de reserva de pernoctació a una vivenda. Vam sortir a la nit a buscar un hotel, un hostal..., i, a punt de concertar cambra, el recepcionista em va humiliar pel meu cognom. Pot ser n’era kurd, o potser sunnita confessional, o potser senzillament un cap-de-suro. Jo crec que em va prendre per armeni i despectivament, mentre mirava el meu passaport, em va comunicar que “Sarkis” de cognom, a l’hotel jo no era grat. El meu primer pensament va ser comunicar-lo a la policia i que se li caigués el pel a comissaria. No ho vaig fer; mai es sap com acaben aquestes coses, ni a on arriben els contactes de l’impertinent hoteler. Després de respondre’l, vam continuar buscant fins trobar un hostalet tan acollidor que em va fer oblidar i alegrar-me’n.

       Tornem a aquella tarda: vam anar amb l’equipatge, a casa d’un dels amics (Déu els beneeixi. Inshaa Allah estiguin bé i les seves famílies). Al meu acompanyant li preguntaven si tenia novia i no entenien que ell no en tingués. “Why?”. “Because I don’t have anyone now. It’s life!”. I ells responien entre la no comprensió i la neta desaprovació de la dilatància i intermitència relacional. Per ells, arribats a certa edat, es tenia compromís/dona i això vol dir que es tenia (o bé un s’abstenia amb conseqüència). No acceptaven el no tenir a un moment donat.

       El nostre amfitrió, al voltant de la vintena, cursava Business and finantial studies a la Universitat. El seu pare era un treballador qualificat, amb estudis superiors d’enginyeria. Va treballar molts anys a la República Democràtica d’Alemanya i odiava allò. “No tinc religió. Crec, per damunt de tot, en la llibertat”. “La llibertat és riquesa. És prosperitat”. “Aquella Alemanya era terrible”. I passava a discutir amb el fill, fortament religiós sunnita. “El meu fill només vol resar, estudiar l’ alcorà...”. “Ha de sortir, gaudir, divertir-se: ha de viure la vida”. I el fill argumentava que girar-se cap a la religiositat seria la solució per l’esperit i també per la societat. Puc recordar-me a mi mateix responent en clau socialitzant/pro-rectoria nacional i estatal de la vida econòmica. Almenys els hi vaig fer coincidir en alguna cosa, perquè pare i fill coincidien al oposar-s’hi. S’estimaven força.

       Van ser moments preciosos i d’aprenentatge. Vaig distingir amb claredat el despuntar d’una de les contradiccions sirianes en desenvolupament, encara emergint en aquell estiu de 2004. El model socialitzant (insuficient?; massa condicionador?; contradictori i farisaic dins la conjuntura de dificultats afegides?...) no acabava d’arrancar entusiasmes. L’islam polític (ultra-liberal vers les relacions econòmiques i el curs mercantil, tot i que restrictiva amb la finança i enemiga del desenvolupament capitalista productiu industrial) no arrancava entusiasme entre gaires sirians, però n’arrancava intensament pel que fa un nucli social petit i a la vegada convençut. Sociològicament es tractava d’una simpatia interclassista, tot i que transversal fins a cert punt: camperols desarrelats; habitants de la Síria interior profunda i semi-tribal en certs focus; burgesia mercantil i intermediària i la seva petita burgesia satel·lital; sectors perjudicats de la classe mitjana assalariada, a l’Estat o a l’empresa privada; població periurbana-suburbana pobre damasquina. En aquest fil últim senyalat, Damasc és la única ciutat siriana amb perifèria pobre, absent a qualsevol altre nucli del país. Tot i així, aquesta mateixa condició es va anar desenvolupant al voltant de la ciutat d’Alep. Va ser un desenvolupament limitat, estructurat, consistentment edificat i no dràstic. Mai va arribar ni de bon tros a l’extrem periurbà fisonòmic damasquí, que sí ratlla la condició aparent d’Slum (sense malnutrició no obstant).

 

       Recordo la meva estància d’uns minuts a un dels hospitals damasquins. Allò va ser abans de tenir la doble nacionalitat, però no em van demanar ni un sol document ni paper. Vaig ser atès amb fluïdesa i gran eficiència, exactament igual que tothom. Sense cues, sense llistes d’espera. Jo portava dues bones setmanes sense aixecar cap a casa del meu tiet (qui sortia a treballar ben d’hora), resistint-me a visitar el metge i al mateix temps deshidratant-me per la diarrea constant. El cercle viciós era imparable: debilitat, intolerància orgànica a l’aliment, més debilitat, més intolerància a l’aliment... L’esquena, l’àrea dorsal pulmonar..., em cremaven com el foc. Un virus altament parasitari; o un paràsit intestinal víric, amb afectació sobre el sistema respiratori. El metge em va donar gratuïtament medicació: “Hada mittel bomb” (“Això es com una bomba”). Eren només dues pastilles: “Has de prendre una cada dia durant dos”. Abans i després, la nit i el dia. Restabliment radical, tot i que vaig quedar molt feble durant una setmana més. Sense el meu amic i veí Her Allah –erudit filòsof, coneixedor dels clàssics àrabs i greco-llatins, veritable poeta-, no me n’hagués sortit. Ell, tot i que vorejant ja la ceguera, em va portar caminant a un hospital proper. M’ajudava a caminar i s’oferia a fer-me de suport. Ambdós semblàvem “No em cridis que no t’hi veig”. Déu li te ja en Gloria i Felicitat Eternes. A reveure, bon amic!

 

       Recordo tendes noves de productes importats a Damasc, molt més cares que els establiments amb productes nacionals. Recordo un bon producte nacional alimentari o funcional, per gairebé tot us. Recordo la renovació de l’aeroport de Damasc i la meravella resultant, pensat a més per descansar, per seure, per esperar l’embarcament o l’arribada d’altres. L’inici d’empreses privades de taxi. Em recordo a mi mateix viatjant de Damasc cap a al Qaboun, un suburbi pobre a uns quants km del centre capitalí. Vaig acompanyar un cop i altre a un familiar. El noi, preocupat per un angioma extern i davant l’absència d’alternativa quirúrgica mèdica, va trobar l’adreça d’un curandero. La meva veïna a Damasc durant els meus mesos d’estància a la Universitat de Lletres, barri dels tallers mecànics automotrius, sempre es sorprenia al saber d’una nova anada i deia, com si sentís que me n’anava a la Xina...: “Offff, al Qabun...!!!”.

       Ja no existeix al Qabun. El barri ha quedat pla com una taula de marqueteria. Ha estat un dels epicentres d’ocupació mercenària i confessional contra la República Àrab Siriana. Des de al Qabun es llençaven cada dia, cada hora, cada minut, centenars de míssils a l’hora, aleatòriament, seguint un pla de Terror contra la població damasquina. Les armes els havien arribat a través de Jordània. Perseguint el despoblament metropolità a fi de continuar ocupant; d’avançar posicions i continuar assetjant. L’objectiu de les bandes sectàries armades mai havia estat militar. L’objectiu era anar assassinant damasquins d’acord a capes de terreny, com si es tractés de pelar una ceba fins el punt d’arribar a assentar-se el més a prop possible de les estructures productives, energètiques, socials, sanitàries, educatives, institucionals i de la Presidència. Combinaven l’artilleria amb els atemptats.

       A al Qabun els mercenaris de l’imperialisme tant com els identitaris sunnites armats van foragitar a molts autòctons i van assassinar encara més. Però també van trobar recolzament i no sempre per por o per adaptació. Tanmateix, no tots els armats eren vinguts al suburbi, sinó també població suburbial que en cert moment va armar-se (o els hi van armar).

       Al Qabun donava força llàstima ja quan existia “en pau”. De vegades l’aigua s’estancava i acumulava, impedint creuar de vorera a vorera el carrer; barraquisme no n’hi havia (enlloc a Síria); l’aire s’acumulava al barri, tant asfixiat com els pobladors; a part del perímetre limítrof s’havia alçat un mur, sense controls ni vigilàncies, però ple de simbologia delimitativa en relació a “l’exterior”. Un centre sunnita proper, brillant de neó verd, era com un cor batejant al mig d’un entorn descoratjat, gris, buit de projecció; mentre a no gaires km aquell mateix estiu, la ciutadella de Damasc havia aplegat un cicle internacional de JAZZ a l’aire lliure on milers de joves escoltaven gratis bandes suïsses o sirianes.

 

       Recordo les cafeteries vora al mar a l’illa d’Arouat (a pocs km de la ciutat de Tartous), amb les seves terrasses i el seu peix a la brasa, mentre alguns nens de l’illa cridaven als asseguts: “Llença’m monedes, senyor: si les agafo són meves!”. I a la Ministra d’Educació, la feminista social-liberal la Doctora Buthaina Shabaan, intel·lectual productora d’un bon grapat de llibres ben segur que interesants (si no t’avorreix supinament el feminisme) i fins i tot revolucionaris (a la seva manera i fins cert punt). Idees topants de front amb una part substancial de la població siriana –homes i dones. Heretges alawites (kaafir), amb socialistes, amb el recolzament de comunistes, amb liberals i amb feministes: quin quadre per l’Islam Polític i els seus adeptes o en trànsit de ser-ho!

       La dona treballadora, urbana, professional de classe mitjana, qualificada i amb estudis, de presencia àmplia a l’àmbit i docència universitàries..., ja feia mig segle que s’havia revelat com a fenomen sociològic representatiu de la república àrab. També la inserció rural femenina a l’educació universitària n’havia estat de gran abast. Era freqüent que la noia anés i tornés cada dia del campus, sent com eren, les famílies, poc donades al canvi filial d’hàbitat. També era freqüent la residencia estudiantil amb parents.

       Però no es fins la primera dècada de l’actual segle que la dona camperola sense estudis superiors coneixerà feina assalariada més enllà de l’ajuda laboral familiar retribuïda o comercial-estacional. No parlo, doncs, d’una dedicació laboral aplicadora de qualificació, sinó d’inserció laboral per lata necessitat d’ingressos. La inserció no serà ni de bon tros majoritària, però sí podem parlar d’un procés d’absorció limitada i progressiva manufacturera de força de treball rural femenina; sempre molt per sota de l’índex d’incorporació al conreu i a la producció agrícola d’hivernacle. Pel que fa a aquest darrer cas, des de determinat moment no basta amb el treball del jornaler-temporer home i qui comença a desplaçar-se és la família camperola pobre com a tal –marit, dona i fills-, treballant-hi inclús els fills (no els nens).

 

       Parlo d’un període on, tot i el baixíssim import del consum domèstic d’aigua, moltíssims camperols i petits propietaris sirians es fan construir un pou dins la seva propietat, o bé prospecten ells mateixos. Arriba un punt en que la sobre-excavació no es sostenible, més que en termes aqüífers, en termes d’estabilitat del subsòl, portant a la modificació jurídica pel Govern. Coetàniament, la introducció d’oferta estatal o privada controlada pel que fa a la compra de terrenys (tant com els plans de requalificació purs i simples), sembrarà un principi d’entropia al sí de no poques famílies camperoles sirianes, ja que, davant la possibilitat vers terres indivises o encara no rebudes dels progenitors, certs parents voldran vendre i d’altres no. Certa cadena d’actors interessats arribarà a involucrar-se en alguns casos a la presa de decisions: arquitectes, inversors, advocats, funcionaris, representants locals, etc.

 

       Recordo els primers anys de la dècada inaugural d’aquest segle XXI, quan era comú que empresaris adinerats sirians vivint a Amèrica Llatina i tornant al seu poble cada estiu, afirmessin: “En Siria lo que hace falta es plata”.  Ells es referien al dèficit d’inversió, de circulació aplicada a projectes d’interès, de mobilització de recursos materials cap a obres o cap a itineraris de productes amb un mercat potencial entre la gent, però que difícilment podien captar l’interès administratiu immediat.

 

 

 

  1. BASE MATERIAL DE LA CORRUPCIÓ

 

       Van ser anys de desenvolupament, en paral·lel a aquell espectacle de la democràcia, d’un anhel social de democràcia íntim i compartit. A la ment de molts sirians, “democràcia” no volia dir pas obrir-ne el sistema de partits als enemics interns de Síria ni als ven-pàtries ni als sectaris identitaris (que no se n’auto-concebien sirians ells mateixos en cap moment). Tampoc tenia res a veure amb augmentar-ne la freqüència dels mecanismes electorals o de votació. “Democràcia” era tornar a ser defensat per un Poder superior (el Govern, l’Estat, la Justícia...) contra els improperis soferts, com a subjecte individual civil (i familiar, fiscal, jurídic, empresarial...), davant uns tentacles administratius locals sovint arrogants. Massa sovint arbitraris i extorsionadors. Abusius. “Democràcia” era ser pres pel Poder com a real subjecte de Dret i de drets, fent-ne valdre en qualsevol moment i per tothom, sense excepció ni privilegi, les Lleis impreses i la Llei de Lleis Constitucional. “Democràcia” era re-centralitzar; era el re-empoderament del centre polític per posar ordre aturant la “línia de fuga” on les terminacions burocràtic-policials havien aconseguit fer-se fortes.

       Però entretant..., aquestes terminacions locals, regionals..., també capitalines..., continuaven corruptes. Allò no era quelcom nou, ni molt menys. En el pla estructural, la corrupció era el correlat de la mateixa insuficiència estatal per mantenir l’estructura administrativa en bones condicions logístiques, tecnològiques, distributives..., tant com per transferir de manera sostinguda nivells més o menys satisfactoris de pagaments i de compensacions a l’administrador. D’aquesta substancial precarietat administrativa sorgia l’afany corrupte dels propis administradors.

       Al mateix temps, en un context republicà de relatiu socialisme, la corrupció és sempre una estratègia per contrarestar uns marcs jurídics i normatius que intenten impedir l’aprofitament. Com la Llei està tancada al subterfugi de la trampa burocràtica i sí n’especifica mecanismes de defensió civil, s’arriba a la següent paradoxa:

       Els nivells operatius estatals han de procedir extra-legalment per apropiar-se i aprofitar-se’n de la ciutadania. Contràriament, els països oprimits sota l’imperialisme i el seu Capital financer, pateixen classes socials internes sistemàticament enriquides a partir de la seva rectoria i de la seva funció administrativa del sistema legal regulador i sancionador de la labor parasitària de l’Estat. Des del marc legal i dins la racionalitat latent de l’Estat, aquestes classes extreuen riquesa social, sense haver de fer valdre estratègies de corrupció.

       A Síria, determinades terminals burocràtic-administratives o policials estaven lluny d’exercir la corrupció o el control en solitari. Hem parlat abans de les velles famílies latifundistes a Homs, Hama, Raqqa, Alep..., expropiades durant la revolució democràtica o més tard durant el Moviment de Rectificació liderat pel pare del President Bashar al Assad. Alguns d’aquest nuclis de parentiu van conservar certa capacitat de captació laboral, autoritativa tradicional, ideològic-confessional, sancionadora informal, d’explotació en negocis i en propietats, en la transmissió de certes propietats, en la mediació sobre herències, en la recomanació, sanció positiva o inclús rectoria matrimonial i de compromisos..., sobre el propi grup de parentiu més extens, sobre la tribu amplia o inclús sobre poblacions locals senceres. Els patrons, tot i que sense terres ja, seguien amassant clienteles al seu voltant i nodrint-se de la seva activitat dins una estructura d’irregularitats fiscals, declaratives, d’opacitat..., que trobava no poques vegades la connivència de les terminacions estatals sobre el terreny co-beneficiàries. 

       En èpoques de major estabilitat material col·lectiva, el co-benefici era possible i per tant la co-existència distributiva entre burocràcia, funcionariat de base i els residus de la vella elit local. No en faltaven la competència i la tensió, però els diferents actors podien guanyar tots, més o menys.

       Però sobre tot al transcurs dels darrers anys de la dècada 2000, un Estat incapaç d’auto-sostenir-se materialment en les seves terminacions perifèriques és pel mateix un Estat que trobà funcional i necessari cert laissez faire davant la corrupció. Molts es queixaven, com ciutadans, dins la societat civil organitzada o des de les mateixes institucions. I, no obstant..., com reproduir l’estructura de serveis, tràmits, distribució, protecció, dispensació, etc., que laborava sobre el terreny, sense tenir una mica de màniga ampla amb les irregularitats i els aprofitaments? L’estructura determinava ja que les irregularitats es tornessin massa regulars; massa reiterades, previsibles i tanmateix rebutjades.

       Darrera les protestes incipients municipals de província, i animant-les, pagant-ne a autòctons per fer-los servir com a carn de canó..., empentant, donant suport, subvencionant o coaccionant a oficiants religiosos alentadors tumultuaris..., retrobem sovint, en els descendents, els cognoms d’aquells senyors regionals agropecuaris cercant la seva revenja amb la història tant com la seva oportunitat de revertir-la. Com reencarnats en una nova gran razzia identitaria supremacista; abans sota el favor i el privilegi colonial turc-otomà, i a 2010-2011 sota els vents de l’imperialisme “occidental” més el maremàgnum internacional de mercenaris i de fanàtics violadors de Síria per sotmetre-la a la concepció de “terra d’islam”.

       La corrupció petit-territorial era, tanmateix, un pou sense fons que restava  amb l’altra mà part dels fruits a la política de cohesió territorial i inter-municipal duta a terme per la Coalició Baas. Ambdós Assad havien desplegat amb fermesa una política d’inversions compensatòries vers les àrees i ciutats d’economia i desenvolupament més febles ja d’antic. Basta visitar ciutats com Raqqa o Deir Ezzor i veure les infraestructures urbanes, organització de flora urbana, places, canalitzacions i fonts..., construïdes per l’Estat sirià.

       Unes dècades, d’altra banda, no fan miracles en relació a una desigualtat inter-territorial hereva del 5000 aC, quan unes àrees i no unes altres van fer la revolució neolítica i subseqüentment a partir d’ella també la revolució urbana. La revolució comercial i dels intercanvis amb el camp. Les noves formes de dividir el treball precisament amb el món rural i al sí del món urbà. La concentració de volums de producte excedentari permissiu de l’especialització productiva, és a dir, del sorgiment dels oficis i les professions, dels estudis i del coneixement tècnic i aplicat...

       Però, malgrat els esforços i els avanços, la corrupció drenava i minava plans i pressupostos. Es tractava d’un fenomen lligat a certs caps policials locals i als seus comandaments regionals (però en cap cas a la policia com a cos general). Era també un fenomen lligat a la burocràcia i a certs quadres funcionarials i administradors, mentre l’Administració com a tal es caracteritzava per “la indigència” (en relació al concepte de “indigència administrativa a la Síria de Hafez al Assad, llegiu-ne Norberto Ceresole, El poder judío en Oriente y Occidente).

       D’altra banda, persistia un gran factor d’iniquitat d’inversió pressupostària: la gran inversió en Damasc –tot i que la contribució feta per Damasc i per la seva activitat econòmica i productora de Valor al PIB total nacional, també queda molt per sobre de la contribució feta per les demès àrees econòmiques sirianes Alep inclòs, tret de la regió costanera Tartous-Latakia. De fet, la Província de Tartous, sent-hi líder en activitat econòmica i en plusvalor transmès als aparells redistributius i vers el conjunt social sirià, rep una sub-inversió estatal claríssima es miri per on es miri. Prengui’s en consideració que a la Província de Tartous se l’anomena “la Síria oblidada” i sovint s’aplica l’ al·lusió indistintament vers la veïna Província de Latakia.

 

Capítols anteriors

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-i-sobirania-alimentaria-per-tamer-sarkis-fernandez/20181225075947088133.html

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-ii-produccio-i-abastiment-per-tamer-sarkis-fernandez/20181226052649088145.html

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-ii-pressio-imperialista-busqueda-integrativa-i-reformes-per-tamer-sarkis-fernandez/20181230065745088232.html

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-iv-proces-economic-integratiu-busqueda-reconeixement-politic-i-estructura-clases-per-tamer-sarkis-fernandez/20190107081351088388.html

* La casa de mi tía agraeix la gentilesa de Tamer Sarkis Fernández

tamer sarkis fernandez

MANCHETA 9