Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (VII, VIII) Movilitzacions: contra el sistema o pel seu enfortiment?; ELS: Límperial sionisme en sol siriá- per Tamer Sarkis Fernández

lacasademitia.opennemas.com 28 de enero de 2019 (06:39 h.)

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (VII, VIII) Movilitzacions: contra el sistema o pel seu enfortiment?; ELS: Límperial sionisme en sol siriá- per Tamer Sarkis Fernández

MOVILITZACIONS: CONTRA EL SISTEMA O PEL SEU ENFORTIMENT?

Les manifestacions i protestes de 2011 han passat a la història de l’espectacle “occidental”, és a dir, a l’espectacle “occidental” de la història, com el crit d’un suposat poble pària contra la seva pròpia desesperació i ofec. Aquesta imatge oferta -i interioritzada pels espectadors-, encaixa amb el pregó occidentalista encetat als inicis de la Guerra Freda; auto-apologia del Món Lliure en la seva expansió “legítima” i “natural” per ser síntesi de les aspiracions “socials humanes”, el seu model i la seva veritat tendencial històric-natural. A dir d’aquesta narrativa, “la societat tancada” siriana hauria fet eclosió de la seva “inquietud de sí” cap al desig d’emulació de “la societat oberta” i la seva integració al sí d’aquesta aspirada societat-transnacional/ circuit-món (llegir: Karl Popper, La sociedad abierta y sus enemigos). La representació espectacular del procés sirià s’ha projectat ben atenta (i al mateix cop ha intentat materialitzar) la tesis desenvolupada per Francis Fukuyama a El fin de la Historia y el Último Hombre. L’alè d’un poble per assolir la fi de la Història i participar d’encarnar l’Últim Home congregant-se com mimetisme o mismitat trans-continental individuada, seria denegada i voraçment reprimida per una cruenta Dictadura. L’afany del “nucli tancat” seria mantenir a tota costa l’Estat patrimonial contra el paradigma abraçat per “el poble sirià”: l’Estat liberal amb la seva estela “d’oportunitats” i de plantejaments electius, estilístics i mercantils “a la carta” (de ventall ampli).

Aquesta narrativa de representació dels moviments de protesta de 2011 com “la revolució siriana” de vellut, del taronja cívic i el multi-colorisme, ÉS LA MENTIDA organitzada pel propi “occident” com actor lesiu interventor de Síria i del seu Estat Nacional. El gruix dels sirians que protestaven, no ho feien contra l’alternativa nacional siriana a l’Estat liberal i la seva “integració” jeràrquica al sí de l’Estat-món. Demanaven, pel contrari, la rectitud amb la prossecució d’aquest prisma d’alternativa nacional.

L’espectacle “occidental” ha representat les primeres protestes com l’expressió d’una reclamació de reformes; en realitat les protestes expressaven un rebuig front les reformes i una petició de “marxa enrere”. Es tractava d’una veu social-territorial conservadora del sistema institucional i de l’esperit de la República Àrab Siriana, en lloc de ser una veu de demolició del sistema. Sent cert que hom podia escoltar aquí i allà el rebuig al President Bashar coexistint amb la petició admirativa de rectificació presidencial i enfortiment del “socialisme àrab”, és també cert que és tractava d’un rebuig guiat per una consideració de dilatància presidencial portadora de desprotecció social. I de cap manera un rebuig a l’esperit preservador del model que el President mateix representava. Quan es corejava “el poble volem canviar el sistema” o “un canvi de sistema” (al shaab nuriid tagair al niddam), se n’era lluny de voler copejant o substituir la ideologia baasista o la idea republicana panarabista com a infraestructura discursiva i projectiva de les relacions socials (normatives). S’expressava, en canvi, un desig de materialitzar la ideologia a través de la política, desarticulant el sistema pervivent de relacions socials i econòmiques negadores de l’ideal i justícia socials.

Nombrosos pobles sirians es van omplir de gent als carrers portant pancartes on s’acusava a Bashar de desviacionista, o inclús de traïdor –de deficitari en relació al desenvolupament d’una línia preestablerta de baasisme professat o bé d’altres concepcions patriòtiques i populars. Ironies de l’espectacle, el terme “assadista” passarà immediatament a ser associat a “occident” amb un inventat “sectarisme de Règim” furibundament repressor dels descontents. Quan, en realitat, els descontents eren en general assadistes decebuts amb allò que tenien per un “mal assadisme” o “escàs assadisme” del President Bashar, o bé d’un entorn polític-administratiu i econòmic allunyat.

Bashar havia despertat una il.lusió social inusitada vers la implementació de reformes en matèria de relació administrativa-civil i de possibilitat de construcció de nexes socials organitzats (transparència, permeabilització i fludització del sistema), després d’una època centralitzada i dirigista, que no deixava gaire lloc a la producció col·lectiva d’inputs originadors de feedback amb el sistema mateix (consulteu: David Easton, Teoria de sistemes) i afegidors, al mateix temps, d’informació útil contra la entropia negativa (Teoria de la Termodinàmica). Però la il·lusió es va anar esvaint, donant pas tant al desencís com a la decepció, mentre el clima discursiu de democràcia anava colonitzant el deteriorament tal i com els vius colors de l’espectacle enlluernen la mortitud de l’alienació amb el curs del món i el curs social. Un gran amic sirià d’oposició patriòtica (Déu el te en Gloria Eterna), que va ser per mi no dic que un pare però sí el bon pare d’un germà, em deia anys enrere enmig de la plaça de Sant Jaume durant una concentració de la comunitat siriana contra el terrorisme i la guerra: “Tothom n’esperava molt de Bashar al prendre la Presidència. I què va fer? Posar internet més quatre trivialitats”.

Síria patiria el relaxament ideològic cultivat durant els primers anys de la nova Presidència, deixant –passivament- pas a ideologies mercantils sobre tot entre el jovent: pragmatisme, hedonisme, cert relativisme polític, democratisme, sensualisme, filo-espectacularisme “occidentalista”, etc. Aquestes darreres són ideologies volàtils, que acabarien posant a part del jovent –sobre tot de l’interior del país-, als peus del sectarisme neo-tribal “islamista”.

S’abandonava la solidesa ideològica i per contra s’emetia una inflació de canals televisius arribats de tot arreu –però amb destacada influència “occidental”-, que presentaven sense descans, i davant la societat sencera, l’auto-apologia espectacular de l’imperialisme i de la seva cultura (model normatiu). Però la falsificació esdevinguda “ideal”, ja caricaturesc en sí, només podia ésser falsament “apropiat” (nou gir de caricatura) per una societat com la siriana; no imperialista, oprimida pel mundialisme i les seves institucions de “regulació” internacional, i tanmateix desenvolupada per un marc i sota un marc institucional antiimperialista.

El paroxisme destructiu imperialista traduït al pla audiovisual, arribà coetani a les pròpies “primaveres àrabs” imperialistes, quan els canals “retransmetien” amb insistència el clima “social” i primordialment juvenil “emergit”. El missatge sobre part empobrida, desestructurada o sota incertitud de futur entre la joventut siriana, sonava clar: “Enmig d’una crisi de poder i d’unes institucions en erosió, ancha es Castilla; són Xauxa les possibilitats de revenjar el ressentiment, les possibilitats d’apropiació, “d’enpoderament”, de muntar la pròpia caserna político-territorial tribal..., de promoció dels “d’un”, de nepotisme, de tràfic mercantil sense llei ni límits, etc.”.

La immensa majoria del poble sirià, políticament cultíssim i conscient del que realment significa identitat (un determinat ser col·lectiu-al-món), va estar molt per damunt d’aquesta vilesa espectacular. No obstant, la propaganda va estimular a la joventut lumpenitzada periurbana i rural, que, operant individualment o bé juntament amb el parentesc o sota managing de jerifalts locals, es sentia prou ofegada pel marcatge legal i policial vers les seves activitats. Poc temps després, no poca d’aquesta lumpen-petita burgesia ressentida entraria a formar part de l’anomenat “Exèrcit Lliure de Síria”. L’imperialisme pagava i armava, prometent hegemonia ràpida i profitosa. El procés era dual cap a la coagulació mafiós-armada al sí de l’ELS i a l’hora de ruptura intestina més entronització grupuscular al sí de micro-territorialitat política en gestació.

ELS: L’IMPERIAL-SIONISME EN SOL SIRIÀ

A l’hora, milers de sirians sobre tot pertanyents a la pagesia s’integraven a l’ELS hi ho feien des d’expectatives rigoristes/tradicionalistes, fonamentalistes confessionals, d’aversió a la modernitat... Van anar constatant en primera persona la falsedat de l’ELS pres des d’aquest punt de vista, juntament amb la corrupció a l’Oficialia, el brutalisme, el cripto-sionisme i el seu us mercantil de la població siriana sota la seva bota (fins i tot traficant amb òrgans humans extrets, principalment amb Israel i també amb Turquia). Decebuts, els efectius van anar desertant, de vegades per integrar bandes rivals (com ara l’anomenat “Estat Islàmic”). Factor que precipità l’enfonsament de l’ELS.

I mentre milers de canals es concentraven a la saturació parabòlica, a cada bloc, a cada casa, els actors regionals –tant estatals com confessionals- també assaltaven. Havien començat feia anys..., per televisió, a través d’internet, però també des de les mesquites i els seus administradors pagats per Turquia, per Qatar, per Aràbia Saudita, per Anglaterra, pel sionisme i, secundàriament, per països del Golf. En aquest cas també el missatge era prou clar: <<El kaafir al poder (kaafir: “heretge”, arrel etimològica de la veu romanç “cafre”), en tenia la culpa del deteriorament a les condicions de vida>>. I aquest deteriorament era vist com <<un càstig pels canvis “impius” a l’ordre de les costums. Síria no era Síria: Síria era el problema, el pecat i el càstig. Síria era –havia de ser- “terra d’islam”>>.

Poc abans de 2010 la població dels barris s’ajuntava per escarmentar als sectaris que eren vists sortir d’aquest tipus de mesquites. Però també els neo-tribals freqüentadors violentaven a qui no es doblegava davant d’ells. Recordo a 2005 les primeres bandes lumpen-sunnites que desfilaven a les clares per carrers de barris majoritàriament cristians de Damasc. Anaven amb simitarres, punyals, ganivets..., i se n’enfrontaven a d’altres bandes, fanàtiques totes però en competència pel control de recursos d’extorsió al barri. Recordo la por dels comerciants del mercat setmanal de carrer al barri d’ al Tabbaleh (Damasc). Va haver-hi una baralla al mercat i la meva mare va suggerir cridar a la policia. El comerciant va ser taxatiu: “Perquè vols trucar a la policia?”. Segurament la por; mes també la desconfiança cap a una policia de vegades barrejada amb el crim i les secta-màfies.

Però no va ser sinó a prop de la geografia fronterera que van “sorgir” grups nodrits i armats amb arsenal de foc. A Daraa (prop de Jordània); a Jable (prop de Líban); a Idlib, Alep i Hassaqa (prop de Turquia); a Ain al Arab gairebé fronterer amb Turquia (anomenat “Kobane” a l’Agenda imperialista); a Damasc Camp i periurbà (al Qaabun). Poc després les bandes s’estenen a Homs (barri de Bab Amro) i a Raqqa. Es barregen i s’infiltren als moviments ciutadans de protesta, i sobre tot se n’aprofiten violentament de les concentracions i les manifestacions contra-reformistes, fent-les servint com escuts humans i disparant. Al mateix temps l’imperialisme ubicava als seus franctiradors a enclaus estratègics per atemptar amb falsa bandera contra els manifestants –és a dir, per culpar al Govern sirià de les morts per tret. Quan els soldats sirians i la policia responia amb foc a les ràfegues dels armats, els mitjans “informatius” “occidentals” treien una “notícia” on acusaven al “Règim” de disparar “contra el seu propi poble”. Finalment Síria va enviar tancs contra els mercenaris/els sectaris, fet manipulat per “occident” en clau típica narrativa de “tancs contra el poble”.

De tota manera, sí hi va haver excés –i fins i tot abús sanguinari, assassí- per part d’elements locals policials concrets i de l’Oficialia policial i policíaca secreta (no de l’exèrcit). De cap manera els episodis repressius injustos (donat que la repressió contra els armats anti-pàtria és del tot Justa), són atribuïbles a ordres estatals ni governamentals. Tot i així, sí hi van jugar un paper les directrius donades per càrrecs mitjans segurament espantats d’ésser escarmentats per l’atipament davant la corrupció. Enfront de qualsevol idealisme de romantització tout court de “el poble” dit en abstracte, s’ha de dir que la protesta era, enmig de certs contexts regionals, un atipament lumpen o lumpen-burgés i petit-burgés davant un Estat vigilant contra la corrupció civil i contra la local-delinqüència.

No puc deixar de subratllar la també existència d’un fenomen repressiu deliberat dut a terme per càrrecs i efectius pagats per l’imperialisme o per poders locals opositors. O bé que n’actuaven sota la promesa de ser recompensats política, burocràtica o venalment en un hipotètic panorama post-governamental més o menys immediat. A través d’aquests executors de curta distància, l’imperialisme i les classes vende-pàtries procuraven agitar la reacció dels mobilitzats com també la difusió “dels fets” entre les societats espectadores imperialistes, produint-ne opinió pública.

En uns i altres casos, les notícies –escandaloses- van córrer i és evident que els fets van caldejar els ànims, tant al sí de les mateixes protestes com també decantant a alguns sirians cap a les bandes mafiós-sectàries, mentre al camp com a la ciutat les “il·lustres” famílies d’ex terratinents reclutaven la seva carn de canó (molts cops d’esperit honest) per apuntar contra la república àrab.

Aquella onejada de protestes va aconseguir un replantejament governamental en grau notable sobre la política de reformes econòmiques. El Govern de la República va incloure tanmateix la denúncia jurídica estatal de les accions repressives injustes. I va incloure també una nova amnistia a presos (per activitats nocives a la pàtria i a delinqüents comuns), afegida a d’altres amnisties recents. Per sobre l’obvietat que suposa la diversitat qualitativa dels casos, la política d’amnisties successives ha estat un gran error d’Estat i fins i tot contrari a la Raó d’Estat com a tal i al Deure estatal de protegir la societat siriana i la seva Sobirania Nacional. La Germandat Musulmana operava al sí de les presons sirianes en tant que xarxa d’adoctrinament i captació. Molts entre els milers d’amnistiats estaven ja guanyats per l’Islam Polític i manegats pel mateix.