Buscar
02:36h. Jueves, 14 de noviembre de 2019

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (III) Pressió imperialista, búsqueda integrativa i reformes  - per Tamer Sarkis Fernández

 

FRASE TAMER

Síria: Nova Dècada, Nova Presidència, Renovació, Memòries i cròniques dels primers 2000s (III) Pressió imperialista, búsqueda integrativa i reformes  - per Tamer Sarkis Fernández

 

PRESSIÓ IMPERIALISTA, BÚSQUEDA INTEGRATIVA I REFORMES

 

       Des de la pujada al poder de Hafez al Assad –i ja d’abans- n’era conegut el recolzament de la RAS a la resistència palestina, especialment al FPLP i des de la seva fundació també a la seva escissió FDLP. Al voltant d’un milió de palestins van ésser acollits a Síria en ritmes abruptes d’arribada i també paulatinament en funció de cada gir de torca sàdic fet per la secta mafiosa d’índole supremacista racista i/o teològica contra els palestins. Acabava de ser nomenat President de la RAS el Doctor Bashar al Assad quan els Estats Units van fer-li una visita de la mà de Collin Powell, una de les peces cabdals a l’Administració Bush i representant, en conseqüència, de la llavors recent hegemonia del projecte polític presbiterià calvinista (és a dir, fonamentalment torahic) al sí de la Superpotència. George Bush pare havia incorporat a Síria a la llista negra de la Superpotència amb prioritat “d’intervenció” i l’Administració Bush, que mantenia aquest status per la RAS, va posar una triple proposta en boca de Collin Powell per afavorir la sortida de la llista: a. paquet de reformes en matèria econòmica i d’importacions; b. apertura de les institucions i del sistema polític i de partits a la participació de la Germandat Musulmana tant com d’altres formacions amb relació opositora a l’exterior (quelcom significant d’inspiració sunnita siriana-estatunidenca tant com siriana pro turca/otomanista); c. Qualsevol cessació de l’ajuda a la resistència àrab i àrab-siriana tant a Palestina com al Líban, juntament amb la fi de la cooperació amb la República Islàmica de l’Iran. El President Bashar va contestar “Sí” al punt a tot i que amb línies vermelles; “Sí” al punt b però amb la bàsica exclusió de l’Islam Polític; “No” al punt c, és a dir, “No” a l’abandonament de la lluita palestina i libanesa, que és en el fons lluita dels sirians i de les sirianes. Aquesta reunió amb Powell significarà un abans i un després per l’estabilitat de Síria.

       De tota manera, Bashar ha vist impotent la fase superlativa de destrucció de material de l’Iraq i al mateix temps el desmantellament imperialista de l’Estat Nacional iraquià (2002-2005). És també conscient de la presa militar imperialista de posicions a l’Afganistan, fet que facilita la seqüència d’amenaces contra l’Iran i contra la mateixa República Àrab Siriana. Durant poc menys de mig segle la cooperació amb la URSS havia estat sòlida. Fruit d’aquesta relació és la població rus-siriana, de desenes de milers de descendents fills, nets, bis-nets. També tècnics i enginyers sirians van anar a l’URSS i a diversos països europeus de l’Est, establint-se alguns definitivament i tornant d'altres. Bashar també n’era al tant del buit d’exportació tecnològica que l’imperialisme feia contra Síria, afectant-ne al secret industrial, a la importació nacional de maquinària..., i obstaculitzant-ne la necessitat siriana d’albergar –condicionadament- patents d’avanços aplicats, de materialització d’ I + D i de mitjans de producció.

       El President posa en marxa tota una reformulació, en clau aperturista, de la relació entre societat civil i canals de visibilització de postures tant individuals com col·lectives. Els retrats van essent retirats de les vies públiques i al mateix temps la cautela expressiva dona pas a una creixent polifonia: en cap moment es censura en matèria política ni internet ni els centenars de canals importats via satèl·lit a qualsevol ciutat, poble, cafè, casa. A 2005 jo hi vaig comptar 16 publicacions opositores (revistes; diaris altre tant) a la papereria de Bab Sharqi, un dels punts de venda impresa emblemàtics a Damasc. Algunes satíriques, d’altres analítiques; algunes moderades i d’oposició frontal unes altres. Un any abans jo havia visitat la fira del llibre de Damasc, plena d’stands de partits i polítics variopints. Allà difonien, venien, xerraven, distribuïen..., amb llibertat els companys i companyes del Partit Social Nacionalista Sirià, de cosmovisió radicalment opositora a la cosmovisió baasista panarabista i a la seva concepció de nació, d’Estat i de ser-al-món i edificació relacional internacional.

       Al mateix temps, es relaxen les tasses i barreres a les mercaderies tant industrials com fins agro-industrials (tot i gaudir Síria, llavors i fins i tot avui dia, de impressionant sobirania alimentària). Es trenca un tabú, que pot semblar banal però carregat de simbologia i de missatge cap a “occident”: S’aixeca la prohibició estatal a la importació i venda de Coca-Cola.

       Els Estats Units i el seu camp mundial reben el procés amb molt bons ulls, conscients que la política governamental de relaxació en matèria d’entrada mercantil i de permissivitat amb la polifonia social acostuma a reflectir ja no disponibilitat d’apertura, sinó també -i per damunt de tot- certa disponibilitat d’encaix a les estructures internacionals de l’ordre imperial: financeres, comercials, de divisió laboral, de coneixement tècnic-productiu, d’oci, d’ordenació de l’habitat, qui sap si fins i tot regionals (de “pau” i de “reconeixements” territorials, etc.) a partir de cert moment...

       La maniobra imperialista serà doncs, tassada en barems de pal i pastanaga, subratllant la condició siriana de país “no acceptat” i d’amenaçat –de llistat- i al mateix temps oferint un somriure expectant. La carta xantatgista imperialista és oferir “pau”, aixecament del punt de mira militar i d’intel.ligència contra Síria, complementarietat d’inversions per a projectes (avenint-se a la fórmula siriana del fellowship o del partenairatge) i retirada del bloqueig tecnològic i d’importació d’aparells útils.

       Es dona així pas a una etapa on els reportatges divulgatius “occidentals”, els documentals, les revistes polítiques i pseudo-polítiques, etc., esdevenen relativament amables amb Síria com a realitat sociològica i potencial (tot i que no exactament amables amb la RAS). Les veus dels periodistes, dels “experts”, dels polítics..., carreguen les tintes en una suposada “contradicció cabdal” al seu gust: la Síria tendencialment democràtica contra la Síria tancada i tradicional, perillosament invocadora de la confessionalitat des del verd neó dels minarets urbans. El missatge imperialista entre línies és clar davant Síria: “o els canvis expectats, o bé l’ensorrament del país sota l’ombra de la involució i la barbàrie d’una dimensió sociològica tant pre-moderna com reaccionària, sub-desenvolupadora i retardatària”.

       Al mateix temps, l’imperialisme pressiona cap a la total “transparència” en matèria de drets d’associació i de reunió. El govern sirià aplicarà de seguida la directriu abstencionista tenint-ne present que el món mira els canvis al país; aquest laissez faire serà fatal i més tenint-ne en compte el precedent compost per les dues sacsejades d’aixecament confessional sunnita integrista patides a Síria entre 1978 i 1986, i protagonitzades pels Germans Musulmans en coordinació radiofònica militar amb la BBC britànica i amb el Department Intelligence Agency estatunidenc. Durant anys moltes mesquites es transformen en centres de prèdica política anti-nacional i supremacista a l’hora, tant com en stocks d’armament i material propagandístic. N’entren i en surten els que planegen l’aixecament. Definitivament aquest element crucial dels esdeveniments ulteriors, podia haver estat impedit per unes institucions i una administració amb major afirmació, sense complexes, de la Raó d’Estat i de l’Interès Nacional. Però la pressió exterior va poder més i Síria encara ho lamenta.

       Entretant, l’imperialisme continua la seva política de pressió combinada amb gestos integradors: l’any 2005 és assassinat qui havia estat fins feia poc (novembre de 2004) el Primer Ministre de Líban: Rafik Hariri. És un assassinat de bandera falsa, amb participació del MOSSAD i que l’imperialisme atribueix a Síria d’immediat. Per l’imperialisme la coacció a l’honor i a la imatge, combinada amb una acusació suggeridora de sancions i fins i tot d’intervenció a la vista, és una maniobra conscientment afeblidora del potencial sirià de reacció i de negociació davant el full de ruta de canvis a imposar sobre la república àrab.

       Mentre “la democràcia” (al democratiia), s’instalava com “forma de discursivitat” (Foucault) a la societat, als mitjans, al sí de les organitzacions civils i polítiques, als protocols administratius d’interacció..., Osama al Dardari era nomenat Ministre d’Economia. Arribava al càrrec amb dues síntesis propositives fonamentals: l’anomenada “economia mixta i de mercat” juntament amb fer de la societat siriana un mitjà operatiu per “l’individu que s’ajuda a sí mateix”. Defensor ferm del lliure trànsit de mercaderies, fou sota el seu impuls que les relacions comercials amb Turquia assoliren el paroxisme, i així també l’apropament diplomàtic i la calma inter-militar. El control de fronteres va caure en laxitud tot i la colossal intensificació del trànsit mercantil limítrof. Aquells camions turcs, de tant en quan, transportaven armes, equipament bèl·lic i homes entrenats. Síria ho patirà cert temps després.

       Però de moment -en aquells anys- al Dardari aconsellava amb èxit la retirada de certes subvencions a productes i el tancament d’economats-stocks sindicals agraris, per tal d’estimular la iniciativa d’aquell individu seu axiomàtic destinat a ser el motor de la Síria futura “ajudant-se a sí mateix”. El senyor Ministre va ser invitat amb veu i amb honors al World Economic Forum (Davos) mentre la nova política de sòls canviava a passos accelerats les relacions mercantils al camp i entre el camp i la ciutat: alguns s´hi van poder adaptar i d’altres (camperols propietaris, propietaris pobres-jornalers estacionals, pastors de ramat oví, o caprí a la província d’Alep) es van proletaritzar. Instal.lats a les ciutats (sempre amb pis estructurat; mai a la vida sense sostre a Síria ni tampoc amb sostre precari), molts dels nous proletaris (amb major exactitud, moltes de les noves famílies proletàries) ho seran sense feina o patiran intermitència laboral, donat que els capitals i la seva circulació són insuficients en relació a aquests nous “individus” concrets abocats a “ajudar-se a sí mateixos”. Així va créixer l’atur urbà mentre simètricament baixava el ja “tradicional” atur als pobles més o menys petits.

       Aquest darrer tipus atur (rural i marcadament juvenil però no només entre el jovent) havia estat fins llavors, això sí, un tipus d’atur gens dolorós degut a la capacitat agrícola de manutenció i al suport o la compartició d’alimentació, de cuinat i de producte al sí del parentiu. Com l’estructura de divisió de tasques tant com l’estructura de consum de producte i de propietat sobre el producte excedentari, aplegava (i continua aplegant) al parentiu i més profundament al co-veïnatge o a diversos municipis de manera transversal, la condició d’atur individual no significava gaire al cap i a la fi. Afegir-hi la transversalitat inter-residencial de tasques domèstiques, de distribució de producte i fins i tot de certes tasques productives o de manteniment al camp. El flux familiar de producte rural arribava en gratuïtat fins a les ciutats de província i a les grans capitals, fent de força econòmica (do) que arrossegava els preus mercantils a la baixa.  

       Aquesta situació es veu fins a cert punt alterada enmig dels canvis econòmics a la primera dècada de 2000: la migració cap a les ciutats augmenta, comença a ser també familiar a més de juvenil i les pròpies famílies concentren el flux d’excedent alimentari i/o dinerari cap a sí mateixes i els seus familiars més propers. A més, el teixit d’empreses públiques i de tota la seva xarxa empresarial complementària, oferien molta feina en el fons no necessària en termes de productivitat del treball. A qualsevol lloc feien tres o quatre allò que en podia fer un treballador cobrant un sol salari. Sota les receptes liberals de al Dardari, l’Estat reformarà, tot i que molt tímidament, aquesta estructura de divisió de tasques a l’àmbit públic. L’administració deixarà (una mica) de ser un aparell d’absorció i ubicació de força de treball donats criteris socials, fet estacionant de l’atur urbà.          

       També sota Dardari, el relaxament de les ajudes nacionals de finançament a pagesos i a nous conreadors va fer créixer ales incipients a algun que altre banc privat, sent-ne destacable el Banc Francès-Saudita. Temps després i coincidint amb la rectificació governamental ulterior en matèria de política econòmica, Ossama al Dardari serà cessat i no trigarà a viatjar i quedar-se, primer a França, després a l’Emirat de Qatar.

       Recordo la construcció, al Damasc d’aleshores, d’un magnífic, colossal, hotel-zigurat i del projecte de modificació del seu voltant. No sé quins capitals eren darrera, però sí recordo les desenes de concessions d’obra hotelera i sobre tot d’aparcament privat a capitals qatarians. Un altre cavall de Troia que va culminar amb la construcció de desenes –centenars- de kilòmetres soterranis de túnels, passadissos, búnquers, fortaleses per l’acumulació d’armament i el trànsit armat.  

        La preferència per la llavors recentment importada marca britànica LIPTON de té, em sembla una potent síntesi gràfica d’aquell període. Síria bevia bon té de Ceilan i indostànic, però LIPTON va arrasar, i no sempre perquè el mercat el preferís, sinó perquè la companyia va copar el mercat. No pocs locals van començar a posar-ne només en bossa, els comerços de compra pràctica van començar a abastir-se’n i algunes famílies, sobre tot de classe mitjana urbana, imitaven la tendència –l’oferta crea la demanda de sí mateixa (Llei econòmica de Say).

 

       Fou durant aquells primers anys de dècada que el Govern va cometre una temeritat semblant baladí però clau en el fons: la d’obrir les portes de Síria a tot un maremàgnum “d’investigadors socials” lligats a col.legis, entitats, fundacions, centres de recerca..., “occidentals”, i que van pentinar Síria en la seva empresa productiva de saber. El control estatal o facultatiu nacional sirià brillà per la seva absència mentre l’espiral “occidental” poder-saber funcionava a tota màquina: se n’acumulava coneixement-guia per l’encarament polític imperialista de les relacions amb Síria en qualsevol àmbit. També es produí per lots coneixement de tipus prospectiu: s’intentaven avançar línies alternatives processuals en el futur immediat i a mig termini i la cibernètica dels serveis imperialistes d’intel.ligència, amb els seus programes informàtics (anàlisi de discurs, Teoria de Jocs, Teoria d’Òptims, etc.), resolien un OUTPUT orientador de la reacció dels governs, institucions i Administracions. Michel Foucault va anomenar “espiral poder-saber” a aquest feedback productiu i reproductiu d’acció-coneixement en variació. Així doncs, L’input de saber alternant les relacions i les noves relacions donant lloc consecutivament a nous sabers en una abraçada auto-remitent (concepte de “pràctiques discursives” en Foucault).

       La vessant més “divulgativa”, per no dir propagandística, d’aquest coneixement acumulat i legat per la interpretació molts cops estúpida dels etnògrafs, els antropòlegs, els “científics” socials i els cronistes/apuntadors de camp..., arribava a filtrar-se cap a la societat siriana via internet, stock arxivístic universitari, etc.

       Coetàniament, una nombrosa manada d’ONGs van penetrar al país -de vegades via Nacions Unides- amb el vistiplau del Govern sirià, lògicament co-participant del procés discursiu acabat d’explicar i, per altra banda, exercint d’altres funcions pròpies de les ONGs de l’imperialisme, com ara tractar de sembrar animadversió vers la república àrab, fer de pont subterfugi pels enemics de la pàtria i pel seu avituallament armat, general perspectives mentals de dependència o d’enlluernament entre els subjectes dels hàbitats contactats, etc. Conegut és el cas d’una fundació-ONG catalana “per la pau”, que va establir les seves sangoneres a pobles de l’interior com al Sermaan i de seguida va voler fer negoci turístic atraient visitants “occidentals” cap aquests municipis atractius donat la seva arquitectura funcional anomenada de les “cases-rusc”. El Govern sirià se’n va adonar i va expulsar del país a la ONG, que naturalment va passar, pocs anys després, a ser virulenta apologeta de l’operació imperialista cínicament dita “revolució siriana”. També es va dedicar a la recol·lecta de diners i de vitualles pels enemics de Síria i del seu Estat Nacional.

       Per altra banda, va haver-hi una colossal inflació d’edició, distribució, exposició i venda de gèneres científics, psicològics, d’auto-ajuda..., en relació a problemàtiques característiques del “subjecte psicològic” (Foucault). Un “subjecte psicològic” abans literalment inexistent a una Síria menys individuada i amb el correlatiu menor grau “d’inquietud de sí” (Foucault) pel que fa a diverses dimensions de la quotidianitat (socioprofessional, subjectiu evolutiu, de realització individual, de sexualitat, “d’auto-trobament”, d’identitat, etc.). Un podia trobar aquests llibres inèdits a la gegantina Fira del Llibre de Damasc, per citar-ne un lloc.

Capítols anteriors

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-i-sobirania-alimentaria-per-tamer-sarkis-fernandez/20181225075947088133.html

http://www.lacasademitia.es/articulo/firmas/siria-nova-decada-nova-presidencia-renovacio-memories-i-croniques-dels-primers-2000s-ii-produccio-i-abastiment-per-tamer-sarkis-fernandez/20181226052649088145.html

 

* La casa de mi tía agraeix la gentilesa de Tamer Sarkis Fernández

tamer sarkis fernandez

MANCHETA 9